BO, NET I JUST

Ens pensavem que en territori italià tan sols hi havia dos estats: Itàlia i el Vaticà.
Amb motiu del viatge d'estudi gastronòmic que vam fer amb el Màster de Comunicació Gastronòmica de la UVIC, vam descobrir que n'existeix algun altre... Deu ser per la separació que hi ha a Itàlia entre la societat i la política que en aquets país sorgeixen iniciatives que semblen impossibles a casa nostra. Iniciatives empresarials o similars (com l'Església o la Màfia) que tenen tant o més poder que l'Estat i fan exactament el que volen. Perquè la societat així ho deu voler...
D'aquestes empreses em crida l'atenció Slow Food, que és a la gastronomia el que Benetton a la roba.
Slow food és una ONG, una religió i un grup que aglutina altres empreses. I quasi un estat. La seva intenció és vetllar i lluitar pel patrimoni gastronòmic i alimentari d'arreu del món i contra la estandarització del gust.
El seu ideòleg i Déu –a efectes pràctics– és Carlo Petrini. Si no m'equivoco –i si no ho és ho sembla– un antic comunista que ha trobat en aquesta lluita una forma pràctica d'aplicar les seves idees (pel què deiem: a Itàlia no es pot fer res políticament, a no ser que et diguis Berlusconi). Intueixo que Benetton va fer tres quarts del mateix. Això em recorda l'expressió que diu: a falta d'ideologia, gastronomia.
Sigui com sigui, Petrini s'ha muntat un imperi que va més enllà de la simple ONG. Slow Food instiga i apadrina altres iniciatives mogudes sota els paràmetres bàsics que regeixen la insitució: Buono, limpio e justo. Fins ara, que jo sàpiga s'ha aconseguit la creació d'una Univeritat d'Estudis Gastronòmics, una editorial i un gran centre comercial de productes de qualitat (bons, nets i justos, és clar). Quan hom visita aquests llocs no pot parar de fer-los la prova del buono, limpio e justo. Un centre comercial pot ser de per sí net (ecològicament parlant) i just? És el problema de les ideologies: has de actuar en funció d'elles i has de ser conseqüent amb el que prediques.
Aquesta visita a Slow Food, la Universitat i Eataly (el centre comercial, situat a Torino) m'ha recordat una acció d'Oxfam de farà uns dos anys. El fotògraf Greg Williams es va dedicar a fotografiar seqüències en què productes de necessitat bàsica i produïts en regions desfavorides (arròs, blat, llet, xocolata...) queien del cel a sobre d'artistes del rock que es van prestar a col.laborar.
Així, podem veure a Michael Stipe, Chris Martin o Alanis Morisette esperant rebre el xàfec i, progressivament, coberts de l'aliment. Michael Stipe queda cobert de llet, Alanis morissette, d'espigues de blat, Martin d'arròs i Thom York, de xocolata.
Aquesta acció pretenia conscienciar la la gent sobre allò que és just. Però no n'estic segur si els importava allò net (veient com desaprofitaven quilos de menjar) i bo. En tot cas, són obres d'art.