PELS CAMINS DE PEÑÍN

Aquest cap de setmana he pogut fer una cosa que no em puc permetre normalement. Els plaers mundans (desde viatjar, fins menjar i beure) són cars i per tant no ens podem permetre de fer escapades gastronòmiques cada cap de setmana.

Tampoc us imagineu res de l'altre món, sobretot si us dic que era per l'Alt Empordà. Ni Bullis, ni Miramars, ni Motels Empodàs ni Mas Paus. La cosa anava d'exprimir al màxim una casa de què puc fer us per allí. L'única activitat fora de casa (a part de comprar els productes per fer-nos els nostres banquets casolans) va ser visitar un parell de cellers de la zona i patejar-nos el nostre miserable sou (algún més que d'altres) en vins. Això sí, tot sota la protecció de Sant Peñín.

La moguda te gràcia. El Pol va descubrir la Peñín en una llibreria per casualitat, tal i com passen les coses realment importants i trascendents. Enseguida va veure el camí: honorar Peñín per sobre de totes les coses, no utilitzar la paraula de Peñin en và, etc. Així doncs, amb la Bíblia en ma, ens vam disposar a atacar aquells celler que picaven alt (5 estrelles en la guia, que vol dir una relació qualitat preu excel.lent). I vam anar a para de primer a la Cooperativa de Garriguella. La recomanació de la Bíblia eren el rosat i el negre de la gamma més senzilla. Preu ampolla, uns 2,7 euros. Uns vins senzills però boníssims. En especial el rosat, afruitat però no dolç. Per acompanyar-lo, formatges i ostrons comprats al mercat setmanal de Ceret (Rosselló) i molls i besuguets de Roses a la brasa.

El Diumenge pel matí la intenció era la cooperativa Empordàlia (a Pau), però vam arribar-hi (derrapant) tard. Ens van tancar la reixa als morros. Cara de terror del Pol (suposo que si no visitava dos cellers mínim, la seva nova religió l'obligava a resar 40 Peñíns Nostres). Així que fot-li cap al Celler Espelt, a uns 400 metres, a 120 x hora.

Espelt és una altra història. S'han muntat el negoci a lo disney, o a lo Napa Valley. La seva actual directora, la filla de la familia Espelt, va estudiar a EUA, amb la qual cosa suposo que s'explica el nou romb que ha pres la casa des de fa uns anys que inclou un celler modern i de disseny, una imatge de marca a cura del senyor mariscal, uns textos ben poètics... Com acostuma a passar en aquests casos la relació qualitat preu disminueix, però del vi en sí no hi ha cap queixa.

El dinar no el recordo gaire bé –suposo que va acabar estil bacanal: molt de menjar, molt de drinking– però en tot cas va suposar una siesta d'escàndol abans de tornar a Barcelona. Aquesta aventura va inspirar un pilot de programa televisiu que vem presentar no fa gaire jo, la Imelda i la Marcela en el taller audiovisual del master de la UVIC (que la resta de companyes i profes van haver de patir). Però a veure si en parlo més endavant.