Crema als dos espàrrecs amb perfum de tòfona i espinacs amb amb panses i pinyons, formatge cremós de melmelada de tomàquet, etc.

Havent d'introduir títols de receptes en una base de dades (que no ve al cas) he reflexionat una mica sobre el títol d'aquestes i el seu injustificat –a vegades obscè– excés de llargada.
Encara avuí dia podem veure noms de receptes com (poso exemple agafat de la tasca que m'ocupa):

Crema als dos espàrrecs amb perfum de tòfona o Espinacs amb amb panses i pinyons, formatge cremós de melmelada de tomàquet.

Pensareu que no és gaire llarg, però proveu d'escriure noms d'aquests durant dies fins a l'extenuació (cabrons) mentres penseu que amb la meitat seria suficient.

I aquí va la meva reflexió: de la mateixa manera que resulta esgotador haver d'escriure aquests títols quilomètrics, no resulta també cansat per a un client de restaurant haver de llegir tota una carta amb noms inacabables? No resultaria millor limitar la informació i donar pas a la imaginació, a la sorpresa de trobar-se un plat amb aquell o aquest ingredient sorpresa?