El perfeccionista a la cuina

Ja fa uns dies que vaig començar la següent ressenya. He decidit continuar-la, no només per què sóc un perro i no toco el blog mai i m'agafen els remordiments, sinó perquè fa uns dies vaig tenir la oportunitat d'assistir a una classe amb en Pep Nogué, cuiner i gurú de les receptes ben redactades. Tot i que la seva master class s'amparava sota la seva feina al Descobrir Cuina (again) ens va fer una classe més enllà de la publicació sobre la seva feina que és, en bona mesura, ensenyar a cuinar in situ o a través d'un escrit: vertadera comunicació gastronòmica.

El llibre de que parlava a la ressenya és El Perfeccionista a la Cuina de Julian Barnes. Un dels temes principals de l'assaig (que és lleuger però però molt encertat) tracta sobre els llibres les receptes. Ell es reconeix com a llegidor de receptes. Això vol dir el qui es val d'una recepta per cuinar un plat. Barnes es val d'un bon nombre de pàgines per criticar sistemàticament receptes que, com ens explicava en Nogué, no surten, estan mal fetes. I ho fa amb un gran sentit de l'humor. Mentrestant, ens explica com funciona això de la gastronomia a al Regne Unit (i com havia funcionat en el passat), quins en són els gurús i se'ns desmunten tots els prejudicis sobre la suposada ignorància britànica cap a tot allò que és menjar.

És la part de les receptes ben redactades que m'ha animat a reprendre la següent ressenya, encara que en el seu moment va ser un altre tema (que no em deixa dormir) el que va monopolitzar les línies:

Recomano un llibre. És El perfeccionista a la cuina, de Julian Barnes. Me'l van regalar com a indirecta per la meva actitud a la la cuina. Encara que no crec ser un perfeccionista en absolut, admeto cert mal humor i intransigència. En qualsevol cas, em resulta irònic poder trobar, en l'arma utilitzada per -carinyosament- criticar-me, opinions i afirmacions que em serveixen per defensar-me. Barnes, al final d'un dels capítols, diu:

Allò de què ens hem de desfer, en general, és el que podríem anomenar la fal.làcia del restaurant. Sortim a sopar, mengem tres plats que arriben més o menys quan el nostre estómac els reclama, i el muntatge de l'escena ens vol fer creure que el menjar ha estat preparat des de zero, especialment per a nosaltres, en l'estona que ha passat des que l'hem demanat: que han bullit les mongetes, que han rostit les patates al forn, han fet la salsa bearnesa, etc. I així per a tots els començals. Sabem que és una idea d'allò més beneita, pero en part encara ens la creiem, cosa que te conseqüències funestes quan comencem a cuinar per a altres, perquè pensem que ho hem de fer tot d'una tirada culinària que culmini pocs segons abans que servim l'àpat. Però fins i tot si això fos possible, que no ho és, oblidem que nosaltres no només sóm el xef: també se suposa que hem de ser el cambrer, el maître, l'encarregat del guarda-roba, i un jovial convidat més.

Beneït sigui. Llàstima que arribi tard. Si fa cinc any hagués disposat d'aquest paràgraf (deuria estar tot just imprimint-se) m'hagués estalviat moltes explicacions inútils. L'hagués fotocopiat repetidament i l'hagués posat a la taula o a la porta de la cuina cada dia que tingués convidats.
Puc assegurar que llavors pràcticament cap dels meus amics no s'havia posat a la cuina en sa p**a vida, o si més no no els interessava que hi passava, tant si cuinava jo com si ho feia la seva mare. Ells esperaven, com diu Barnes, que el plat estés a taula més més o menys quan el seu estómac ho requeria. Aquesta situació ha canviat radicalment. Suposo que ha anat minvant paulatinament degut a què tothom ha anat sortint de casa i ha hagut de cuinar o bé fer-se un entrepà.
Hi ha una altra afirmació del llibre que també podria haver posat en les fotocòpies (i que encara seria vigent): AIXÒ NO ÉS UN RESTAURANT. Me l'apunto...


El perfeccionista a la cuina.
Julian Barnes
Viena edicions